Federalisme

Bandera ve de bàndol

José Luis Atienza Barcelona 06-11-2017 07:28

José Luis Atienza. Eix

PUBLICITAT

Bandera ve de bàndol i dividir-se en bàndols és la manera més ràpida de trobar raons per llançar-nos els uns contra els altres. El poble pla desfilava dividit, a peu, sota els draps de colors dels nobles que anaven a cavall. Sentir els colors era ser carn de canó per morir per la bandera.

Aquest passat mes d'octubre ha començat amb un mar de banderes estelades i ha acabat amb un mar de banderes espanyoles amb la presència minoritària de la vella bandera que va de bandera de síntesi precària: la senyera. Hi ha qui ha estat en les dues manifestacions, perquè una part de la gent no va on les seves idees sinó on va Vicente. I a Vicente li ha donat per portar-nos de mà de les emocions nacionals.

Nació ve de néixer al mateix lloc, encara que un neix on pot i no on vol, de manera que la cosa no té molt mèrit, perquè de la mateixa manera que vam néixer aquí podríem haver nascut allà. Recordo una vella cançó de l'argentí Facundo Cabral que també cantava la mexicana Chavela Vargas. "No sóc d'aquí, ni sóc d'allà, no tinc edat ni avenir i ser feliç és el color de la meva identitat". Ser feliç col·lectivament és el color de la identitat del federalisme: organitzar-se per aconseguir aquesta felicitat relativa de ser diferent i viure en pau amb mi i amb els altres.

La nostra bandera hauria de ser blanca. Blanca com els llençols que onejaven als terrats de la infància, perquè el drap blanc sempre ha estat el color maternal de la treva, l'alto el foc, l'ensenya de la pau que somien els soldats en guerra. És una bandera que diu molt més que parlem, que dialoguem. És la bandera d’acordem. El federalisme porta el pacte fins i tot al nom perquè és la construcció política de la confiança (fides) a partir del pacte entre iguals (foedus).

Sóc de la bandera blanca del pacte, però també de la bandera vermella, que és la bandera de la gent del carrer, la bandera dels que viuen del seu salari o de la seva pensió. Jo, que soc un comunista destenyit pel canvi climàtic de la vida i de la història, encara crec en els valors d'un himne revolucionari i federal. La Internacional, un himne de quan les mans amb durícies i penellons eren el nostre capital, que deia coses com "cap deure sense dret" i "cap dret sense deure". La Internacional era la vella solidaritat obrera per sobre de fronteres i nacions. La majoria dels morts caiguts sota les banderes de les últimes guerres mundials eren treballadors. Els morts sempre els posem els mateixos.

El federalisme és la bandera blanca dels sistemes de govern, perquè el blanc és la suma dels colors de l'arc de Sant Martí. El sistema federal és posar-se d'acord sobre la forma de viure junts, de governar-nos junts gent amb realitats diverses, i establir els drets i els deures. El federalisme practica l'assetjament i enderrocament del concepte de sobirania, derivat de sobirà, adjectiu apte per a reis, conyacs i govern verticals però no per a un govern horitzontal, de competències repartides, en xarxa, per aquest món que està connectat econòmicament. És incompatible esquerra i sobiranisme, perquè es cria d’allò que es menja i esquerra és compartir riquesa, govern, economia i drets socials. No obstant això, alguna esquerra ha confós sobirania i nacionalisme amb lluita de classes, que ja és confondre, i a partir d'aquí tot en ella va ser naufragi.

El punt de suport del federalisme per moure el món és el desig d'estar junts, i això està en perill. Per això hem de convertir la fraternitat amb els pobles d'Espanya en una militància humil amb l'alè dels ideals republicans que alimenten el federalisme, la llibertat, la igualtat i la fraternitat. És el moment de la militància federalista, hem de deixar de ser federalistes en la intimitat i deixar de practicar el federalisme com un vici solitari, i donar-li l'èpica i l'emoció de ser l'única via capaç d'articular la diversitat cultural i nacional, perquè ni l'immobilisme ni la insurrecció són camins que porten enlloc. No ens deixem arrabassar les velles paraules que el nacionalisme intenta apropiar-se -legitimitat, llibertat i democràcia- per convertir-les en sinònims d'independència.

Ens toca recordar aquells versos d'Espriu:
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

I això depèn de la política però no pot ser una solució des de dalt sinó que l'hem de empènyer des de baix. Ara més que mai, quan floreixen els filats ens toca proposar. Ens toca recordar Daniel Viglietti, a qui vam perdre fa tres dies, i posar-nos a desalambrar.

A desalambrar, a desalambrar
que la tierra es nuestra,
tuya y de aquel,
de Pedro, María, de Juan y José.

Moltes gràcies.

 

(Intervenció de José Luis Atienza en l'acte 'Pont a la paraula' organitzat per Radio Rebelde Republicana el 3 de novembre de 2017 a l'auditori de Calàbria 66)

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon