Poesia

Crepuscles primaverals

Teresa Costa-Gramunt Vilanova i la Geltrú 06-11-2017 07:34

Coberta de 'Crepuscles primaverals'. Eix

PUBLICITAT

En l’escriptura, i en l’escriptura poètica especialment, s’entra en el camp del misteri. S’escriu per necessitat d’expressió d’allò que sentim però no sabem com donar-li nom, i, amb el nom, presència. Els sentiments són la columna vertebral del pensament, els sentiments tenyeixen el pensament. Per pensar, o, millor dit, per ordenar el pensament que des dels sentiments ens arriba magmàtic, escriure és un bon camí per fer claror, per atènyer el discerniment. És el fet d’escriure que revela allò que hem d’escriure per aquella necessitat de conèixer. L’escriptura com a manifestació artística i cultural d’una realitat que esdevé a l’interior de l’ésser humà.

Aquestes reflexions són a propòsit de la lectura del llibre de poemes Crepuscles primaverals (Editorial Comte d’Aure), d’Enriqueta Moix, nascuda a Montblanc el 1961. Col·laboradora en nombroses activitats culturals, és fundadora de l’Associació literària l’Escarritx. Crepuscles primaverals és el seu sisè llibre de poesia publicat al costat de dos llibres de narrativa.

Com he escrit en més d’una ocasió, els títols dels llibres, quan són ben trobats, assenyalen el nucli, el propòsit del llibre. Així, a Crepuscles primaverals trobem una atmosfera que impregnen uns poemes en els quals els elements de la natura hi apareixen sovint per expressar estats d’ànim. L’hora del crepuscle és aquella hora màgica entre dues llums, i l’adjectiu primaveral remarca la llum sobre les ombres que avancen.

A Crepuscles primaverals s’hi narren els camins de l’amor, que són plàcids en un temps, però que esdevenen feixucs i tristos quan l’amor es trunca, es dissol, s’extingeix. L’autora descriu aquests camins a través de la memòria que s’acompanya de les imatges vives del seu entorn: boscos i cambres fosques, i cases abandonades al costat de l’alegria dels dies de l’adolescència i de la maternitat.

Les paraules tant són ferida com guariment, i la poesia d’Enriqueta Moix les exalta en uns versos que volen ser alliberació. I l’alliberació de l’ànima que viu com empresonada arriba en aquell moment del despertar de la consciència. És el moment més lluminós del crepuscle, aquell moment àlgid que, en efecte, tenyeix de primavera la tardor de la vida.

Crepuscles primaverals és com un llarg poema desplegat en 45 poemes que enllacen l’últim vers del poema amb el primer vers del poema que el segueix, dotant de musicalitat una història personal que a través de la poesia es fa universal des del moment en què ens podem reconèixer en la recerca persistent de l’amor. Amor que salva quan un rostre nou (o retrobat) apareix en l’horitzó del recorregut vital i posa llum de primavera en els clarobscurs del capvespre.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon