Literatura

Era, sol i cercle

Teresa Costa-Gramunt Vilanova i la Geltrú 13-03-2018 07:21

Imatge coberta Era, de Jaume C. Pons Alorda. Eix

PUBLICITAT

Era (LaBreu), de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és un llibre essencial quant a fondària i tan concret com la mateixa imatge que, independentment, o no, de l’estímul que ha inspirat el llibre, invoco d’entrada a la lectura: una era, un redol de terra on els pagesos artesanals baten el blat en ple estiu, quan el sol hi penja vertical al migdia, amb aquella llum que envaeix tots els racons i foragita les ombres que només avancen a pessics, amb les hores de la tarda. Perquè les ombres hi són, al món, en formen part com la tarda, com el vespre, com la nit.

A Era, però, som constantment invocats per aquesta llum zenital que converteix en or -en paraula poètica- tot el que toca. O veu. O sent. Perquè a Era hi ha els cinc sentits del poeta ben desperts i la humanitat de la seva veu poètica ben afuada: l’estil ha de ser pura llum pura, tant com el desig de perennitat ben present: Parla tant de l’etern/ no per retòrica/ sinó perquè se sent etern. Així, tal com raja, perquè és la veritat. I és que quan vivim un moment de total plenitud som com dins d’un cercle, o dins d’una esfera tancada en la seva perfecció. I així com dins del cercle (màgic) estem protegits, dins de l’esfera desapareix la noció de temps. Això és l’eternitat. No perquè la pensem sinó perquè l’experimentem, aquest tast ens és donat en aquests moments cimals, epifànics.

A dins hi tens la cambra, escriu el poeta, i entenem que parla d’aquest espai interior rodó com una esfera, espai on hi ha el nostre món il·luminat per les coses que sabem i que sentim ser, ben vives. Cadascú conté el seu món, espill del Món amb majúscula. És per aquesta raó que el llibre de Pons Alorda és especular? Era té una estructura simètrica: el primer poema es mira en el darrer, i així s’esdevé en tots els poemes els quals, com adverteix Eduard Sanahuja en el seu pròleg, tots podrien intercanviar el lloc que ocupen.

Alfa és Omega, doncs, i de seguida ens ve al cap una altra imatge tradicional: l’uroboros, la serp que es mossega la cua. Una figura circular, cap-i-cua, que és símbol de l’eternitat, ja que en el cercle no es pot detectar en cap punt ni el principi ni el final. Un cercle amb un punt al mig és el símbol del Sol, tal com ja el van dibuixar els primitius. En llenguatge alquímic aquest símbol circular amb un punt al mig és el símbol de l’or, el metall anàleg del Sol.

Arribats aquí ja podem retornar a la imatge de l’era com un espai circular –la paraula era també remet al passat del verb ser, i també a un espai temporal, una era de temps. Fixem-nos en aquest espai solar amb un punt fix al mig i que podria ser de manera esquemàtica la figura d’un home dret (per favor/ no t’ajeguis/ aquí/ o pensaran/ que ets una/ sepultura. Vida i mort coexisteixen en el cercle sense principi ni final, però, si-us-plau, no t’ajeguis, no t’adormis, no siguis un mort: viu, desperta. Perquè, com funciona/ la llum? Sí, vulgues aprendre/ els seus mecanismes.

El mecanisme de la llum així entesa és il·luminar, despertar, obrir vies en l’enteniment. I escriure potser també és això: obrir vies de llum en la foscor de la ignorància posant les paraules dempeus. Paraules que parteixen del jo, o aquell primer punt des d’on es viu l’experiència essencial, concreta, de la vida: la meva fosca no és la vostra/ però s’hi assembla. Vinga va, llum, sigues més llesta/ i incendia’ns a tots d’una vegada/ acaba amb aquest viure nostre tan funcional. Escriure per dir que el mecanisme de la llum no és funcional, mediocre, adotzenat, sinó agosarat, radical, motor fundacional d’una vida que es vol plena, que aspira a la completesa. Morir no fa mal./ El problema és la mort, escriu Pons Alorda al primer poema d’Era, i que podria ser l’últim. El problema no és morir, en efecte, sinó viure mort.

PUBLICITAT

Comentaris

PUBLICITAT

PUBLICITAT

GARRAF

ALT PENEDÈS

BAIX PENEDÈS

Catalunya-Mon